Exercici de relaxació
Comencem la setmana. Comencem-la tranquils...
dimarts 29
En la relació amb Déu passa com amb la figura de Jesús en l’Evangeli de Sant Joan, mai para quiet i no hi ha manera de retenir-lo o apresar-lo, sempre defuig de les faixes i els calaixos on el volem posar. N’hi ha que aquest fet els incomoda, i acaben reduint el Misteri a una de les seves mediacions, ja sigui un ritus religiós, una determinada pràctica moral, una ideologia... fins al punt que allò que és relatiu s’acaba tornant un absolut com deia R. Tagore: “Quan el savi apunta la Lluna, el neci mira el dit”.
La cançó de l’ex-beatle George Harrison és força honesta respecte Déu, a qui anomena “el meu dolç Senyor”. Canta des de la nostàlgia d’una relació o una trobada amb Déu que té per perduda, la qual activa el seu desig religiós: Vull tornar-te a veure, vull tornar a estar amb Tu... com qui fa una trucada perduda al mòbil de l’Altre dient-li “estic aquí”.
dimecres 30
Uns ho tenen tot; altres, res. I seria molt positiu que descobrissim les causes de per què el món és així. Causes? Les conegudes, que no hem de convertir en tòpic: egoisme, injustícia, no pensar en els altres, falta de responsabilitat; insensibilitat envers als qui no tenen res. És a dir, el muntatge escandalós de la societat, però que ES POT REPETIR EN L’ÀMBIT DE LES NOSTRES VIDES:
Poeu posar eexemples de la vida de l’escola, del que veieu a la televisió, d’algun company que sembla no “veure res del que passa al seu entorn”, que té comportaments egoistes, prepotents, individualistes. Sense culpabilitzar, però sense ocultar...
dijous 31
Demà celebrarem una gran festa: TOTS ELS SANTS. Reflexionem tot recordant aquesta paraula: SANT.
Vaig pel carrer, em trobo en una ciutat. Les ciutats tenen molts habitants i per tot arreu hi ha gent: uns van al despatx, amb la seva cartera, altres van a treballar al restaurant amb el seu uniforme; aquell és bomber, l’altre policia. Acostumo a distingir-los per com van vestits i gairebé mai no m’equivoco. Però em pregunto: com puc distingir els sants? Els sants no van vestits de sant, ni porten cap senyal extern. Van pel carrer com qualsevol, treballen com tots, viuen com els altres. Però porten Déu a dins, mai no van sols. Fan el que fa tothom però ho fan amb amor, no per diners, ni perquè els altres els vegin. Són normals, com tothom, però quan parlen sempre diuen la veritat i escolten amb el cor. Són solidaris, amables, alegres, bons. Tenen la mirada neta i sempre pensen bé dels altres. I estan disposats a ajudar qui sigui. S’assemblen a Déu. Jo creia que es passaven la vida amb les mans juntes, el cap inclinat i tot el dia resant. Si fossin així els hauria reconegut, sens dubte, però no, riuen sincerament i són oberts. De sant, en pot ser qualsevol sempre que s’assembli a Déu.
Tu també ho pots ser. I jo, i aquell altre. N’hi ha més dels que ens pensem. Ho diu la Bíblia. Sant Joan ens ho explica en un llibre que es diu l’Apocalipsi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada