Retrat d’un líder atípic
"Va néixer en un poblet, fill d'una dona del camp.
Va créixer en un altre poblet on va treballar de fuster fins que va tenir 30 anys.
Després, i durant tres anys, va ser predicador ambulant.
Mai no va escriure cap llibre.
Mai no va tenir un càrrec públic.
Mai no va tenir família o casa.
Mai no va anar a la universitat.
Mai no va viatjar a més de tres-cents quilòmetres del seu lloc de naixement.
Mai no va fer res del que s'associa amb la grandesa.
No tenia més credencials que ell mateix.
Només tenia trenta-tres anys quan l'opinió pública es va tornar en contra seu.
Els seus amics l'abandonaren.
Va ser entregat als seus enemics, i en van fer mofa en un judici.
Va ser crucificat entre dos lladres.
Mentre agonitzava preguntant a Déu per què l'havia abandonat,
els botxins es van jugar els seus vestits, l'única possessió que tenia.
Quan va morir fou enterrat en una tomba prestada per un amic.
Han passat vint segles, i avui és la figura central del nostre món,
factor decisiu del progrés de la humanitat.
Cap dels exèrcits que van marxar,
cap de les armades que van navegar,
cap dels parlaments que es van reunir,
cap dels reis que van regnar,ni tots ells junts,
no han canviat tant la vida de l'home a la terra com aquesta Vida solitària."
anònim
dimecres 9
La cançó dels Lax'n'Busto parlen del Carpe Diem, de gaudir i aprofitar el moment pressent fins al màxim. Seria com un equivalent d'una altra pel·lícula d'aquells anys, "El club dels poetes morts", on un professor convida als seus alumnes a llegir i practicar la poesia de Henry David Thoreau:
"Me'n vaig anara als boscos perquè volia viure sense pressa. Volia viure intensament i xuclar-li tot el suc a la vida. Deixar de banda tot allò que no era vida, per no descobrir, a l'hora de la meva mort, que no havia viscut."
En "color cristià" també hi ha una versió del Carpe Diem que s'anomena "Regne de Déu". Jesús no feia més que anar predicant a tort i a dret que "el Regne de Déu ja és aquí". Posant-ho en paral·lel amb la cançó: que la Vida i l'Amor de Déu t'estan esperant i que depén de tu que t'hi llencis, que hi confiis, que hi creguis sense reserves.
dijous 10
INVICTUS
Més enllà de la nit que em cobreix
negra com l’abisme insondable,
dono gràcies als déus que puguin existir
per la meva ànima invicta.
En les atzaroses urpes de les circumstàncies
mai m’he lamentat ni parpellejat
Sotmès als cops del destí
el meu cap està ensangonat, però erigit.
Més enllà d’aquest lloc de còlera i llàgrimes
on jeu l’Horror de l’Ombra,
l’amenaça dels anys
em troba, i em trobarà, sense por.
No importa l’estretor del portal,
ni la càrrega dels càstigs de la sentència,
sóc l’amo del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.
divendres 11
Li dius al Senyor: “Tu saps que estic vivint una nit fosca. Dubtes de si realment hi ets, sequedat afectiva... La Paraula em rellisca, em sento poc útil i massa fàcilment reacciono a la contra. La meva ermita està ben fosca. Ara sí que valoro la llàntia que has posat a les meves mans. És important, és l’única llum que tinc, i amb ella encara puc llegir –certament amb dificultat– i fins tocar la guitarra per a tu. La petita llum em dóna vida en mig de la nit.”
Quines són les petites llums que fan possible el seguiment de Jesús en mig de la foscor de les nostres persones, de la nostra societat i fins de les nostres esglésies?
Jesús Renau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada