Forrest Gump diu que la vida és com una capsa de bombons: mai saps què et tocarà. En acabar un any, entenem bé aquesta imatge. No tot ha sortit com esperàvem; hi ha hagut sorpreses dolces i d’altres de difícils d’acceptar. El futur, com aquesta capsa tancada, continua sent incert, i tot i així continuem endavant.
També diu que pots saber molt d’una persona per les seves sabates: mostren per on ha caminat i què ha viscut. Si mirem els nostres, hi veurem les petjades de l’any que s’acaba: camins recorreguts, errors, aprenentatges, moments que ens han canviat sense adonar-nos-en.
L’Any Nou s’assembla a posar-se sabates noves i a obrir una altra capsa de bombons alhora. No sabem què ens espera ni cap a on anirem, però la història de Forrest ens recorda que no cal tenir-ho tot clar per avançar. N’hi ha prou amb caminar, acceptar el que arriba i confiar que, amb el que ens toqui, sabrem continuar.
Potser el millor propòsit no és controlar el camí, sinó caminar-lo amb senzillesa, pas a pas, deixant que la vida ens sorprengui.
El perdó és com treure’s una motxilla
pesada. De vegades, algú ens fa mal i guardem aquest dolor dins, com una pedra
més a la motxilla. Amb el temps, la motxilla pesa més i ens costa caminar. Perdonar
és treure aquestes pedres, una per una i poder sentir-nos més lleugers.
Perdonar no és oblidar el que va passar, sinó
deixar de carregar amb el rancor, i estigui bé o malament el que has fet,
es tracta de no deixar que el dolor controli la teva vida. És un bé que et fas
a tu mateix, perquè et permet seguir endavant sense tant pes.
També és important demanar perdó quan ens
equivoquem. Reconèixer que vam fer mal i intentar esmenar-ho és una forma de
créixer i ser millors persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada