SETMANA 37 (del 5 al 9 de setembre)

dilluns

Ens calen miralls

Sempre impressiona el fet que, del nostre entorn més proper, la realitat que ens costa més de veure és a nosaltres mateixos, i això que és el que tenim més a prop. De fet, potser és precisament per això. Ens és molt més fàcil veure objectivament els altres que veure’ns a nosaltres mateixos.

Per veure’ns amb una certa objectivitat, ens calen miralls, en definitiva, necessitem realitats que ens retornin la nostra pròpia imatge reflectida . Una de les que ens la retorna són els defectes dels altres. Diuen que quan els defectes dels altres ens molesten de manera especial és perquè hi veiem reflectits els nostres propis defectes . Asseguren que si ens molesten en els altres és perquè ens molesten en nosaltres mateixos.

Tot encaixa perfectament amb aquella dita de Jesús a l’evangeli sobre el fet que som capaços de veure la palla a l’ull del nostre germà i no ho som de veure la biga en el nostre propi ull 

dimarts

dimecres

Per avui uns instants de reflexió. Tanca els ulls...

Quines coses positives t'emportes d'aquest curs?
A qui no has demanat perdó encara?
Què t'agradaria rectificar?
A qui li donaries les gràcies abans de començar les vacances?

Pensa...

dijous

Per avui algunes frases del Petit Príncep

Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin). 

Be he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. 


És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres. 

divendres

Un costum més

Tenim el vici d’acostumar-nos a tot. Ja no ens indignen els barris de misèria, no és notícia l’apartheid ni els milions de morts de fam,cada any.

Ens hi acostumem. Llimem les arestes de la realitat, perquè  no ens fereixi, i ens l’empassem tranquil·lament.

Ens desintegrem. No és tan sols el temps que se’ns en va, és la mateixa qualitat de les coses,que es rovella. Tot allò que és més explosiu esdevé rutina i conformisme .

Senyor, tenim el costum d’acostumar-nos a tot. Fins i tot el més feridor, se’ns arriba a oxidar. Voldríem veure les coses sempre com si fos la primera vegada. Fes-nos superar la malaltia del tradicionalisme.

Ensenya’ns a recordar que Tu, has trencat sempre les coordenades del previsible, i sobretot que no ens acostumem a veure cap injustícia sense que la ira i l’actuació se’ns engeguin.