Dilluns
En aquesta il·lustració, Kuczynski retrata amb cruesa el conformisme i l’homogeneïtzació social que pot sorgir en l’era digital. Els nens, símbols de futur, curiositat i creixement, apareixen encorbats i absorts en les seves pantalles, tots en la mateixa postura, iguals entre ells. La tecnologia, que hauria d’ampliar la ment, aquí sembla encadenar-la a la uniformitat.
La figura amb la tallagespa, que talla el cap de qui s’atreveix a aixecar-lo, representa la pressió del sistema per mantenir-nos dòcils i alineats: no pensar diferent, no mirar més enllà, no qüestionar.
La imatge no condemna només la tecnologia, sinó la renúncia col·lectiva al pensament crític.
Jesús va ser, en el seu temps, qui va aixecar el cap davant d’un món que vivia ajupit sota la llei, el costum i la por. Es va atrevir a mirar el Pare per damunt de les normes humanes, a parlar amb llibertat, a estimar sense mesura. En una societat que preferia el silenci i l’obediència cega, la seva paraula va ser una sacsejada.
Dimarts
La cançó “Amén” de Sebastián Yatra és com una oració cantada. Parla de moments en què ens sentim cansats, confosos o tristos, i necessitem que algú més gran ens ajudi. No és només sobre religió, sinó sobre tenir esperança i confiança quan les coses no van bé.
Quan cantem “Amén”, no és rendir-nos, sinó dir que confiem en Déu o en alguna cosa més gran que ens cuida. La cançó també mostra que totes les generacions, grans i petits, tenim els nostres moments de dubte i de necessitat, i que tots podem buscar ajuda i força.
Ens ensenya que parlar des del cor, encara que no tinguem totes les respostes, ja és una forma de trobar pau. Al final de la cançó, se sent com si tot es tranquil·litzés, com si deixéssim que Déu ens sostenís i ens donés esperança. És un recordatori que, encara que sigui difícil, sempre podem aixecar el cap i confiar.
Dimecres
En aquesta escena de “L'Últim Samurai”, Nathan Algren es troba sol, contemplant la vida tranquil·la del poblat samurai després de la batalla. Observa la dedicació dels habitants a l’harmonia, la disciplina i la tradició, i se sent impactat per la profunditat espiritual que impregna cada acció quotidiana. Aquesta escena ens convida a reflexionar sobre com l’espiritualitat no sempre s’expressa en temples o rituals visibles, sinó també en la vida senzilla, en la coherència amb els propis valors i en el respecte cap als altres.
Descobreix que la veritable força dels seus habitants no està només en l’habilitat física o en la tradició, sinó en la profunditat de la seva interioritat: la seva capacitat de viure en harmonia, de cuidar el seu cor i d’actuar amb respecte i coherència. Aquesta escena mostra com l’espiritualitat autèntica neix de mirar cap a dins, de cultivar la pau interior i d’estar connectats amb allò que realment importa.
Algren comença a qüestionar la seva pròpia vida, les seves decisions i la seva recerca de sentit, comprenent que la força més duradora sorgeix de la serenor interior i de la entrega a quelcom superior a un mateix. Això ens recorda que Déu també es troba en la vida interior, en la reflexió, l’oració i la fidelitat als valors d’amor i compassió. L’escena ens ensenya que la veritable transformació comença dins nosaltres i que la interioritat és clau per viure amb plenitud i coherència.
Dijous
La pregària dels alumnes
3r ESO 2024-25
L’Esforç és aquella força invisible que ens
ajuda a continuar, fins i tot quan les coses es posen difícils. És el que
transforma els somnis en realitats, pas a pas, dia rere dia. No sempre deixa
marca en la nostra manera de ser. En un món que sovint busca el camí fàcil,
l’esforç ens recorda el valor de la constància, del compromís i de la superació
d’un mateix. Cada caiguda, avenç, forma part del procés que ens enriqueix molt
més que qualsevol cosa que fàcilment hagis aconseguit.
Perquè al final, no és només el que aconseguim
sinó que també compta tot el que volem fer per aconseguir aquella cosa.
Divendres
